2.Vessar llàgrimes.

En Joaquim va sortir del bagul fet llit sensa res. Ha dormit tot la nit amb els ulls oberts mirant-se a dincs del somni, vigilant-lo. Tenia solament ganes de plorar, però no li surtia una sola llágrima. Volia fumar, beure un cafè, i no li restava ningú dinners seu. Volia si plorar. Què fer? Ha arribat el moment d'anar-se'n? De fugir? Per on o anar del Passeig de Colón fins a la Plaça da Catalunya per a cercar treball? Si va dir i tot seguit va sortir de la Plaça Reial pel la Tres Llits fins a D’en Rauric. Frankfurter, Combinados i Cafeteries. Encara una mica emboirat en mitje un nuvoll de moscards. A tots bars i cafeteries proposava treballar. Diuen: “No cal”. “Foraster no et permetre’n.” “Hom tinc prau.”. Pujà fins la Boqueria “Rentar paella, netejar cebes?” “ l’amo no hi és”. Aleshores flamuleja pel les Banys, doncs pel del Call. Gairebè plorava, però no completament. Voleva treball.“ no cal, però no voleu un bocadillo?”. “ Podaria , tot sol, tots les arbres de la rambla per um cafè i un ducados - ara un bocadillo! – No” -. Va dir o ballar pel cap el “no”. Tal no és el mateix. Les coses van anar-li molt malament, al revés de com el voldria. Son dos quarts de nou, pertot arreu sent el olor fi de cafè i el picant del ducados. Tè ganes de plorar, sia la mort de un amic, que encara no hi és mort, tot escoltant “ne me quites pas”, però no plora o plora cap a dins, i poc. Ha arrivat a la Plaça de Sant Jaume i no sap gens perquè hi és. Fins ahir feia part d’un teatre amb estructura i sovint, mitjans, ara aquest personatje és diferent, no hi és convencional. Encara que el encenari sigui el mateix. De qualsevol manera, ““io sono qui” i avui no és diumenge i no n’hi há de sardana”. Va dir el sol mateix per a ell sol i ha vigilat per no ésser sorprès, cosa del vell persononatje en el mateix cos. Amb tot això va riure dissimuladament i amb una fina ironia va xerrar perquè no calia dissimular,disfressar ja que ningú no pogués reconèixer-lo. Ell vell a lluitar amb ell nou personatje. Per on sortir? “un cop de des jamai abolirá...”. Ara toquen les nou. Ha tornat pel Ferran fins a la Rambla. No se si m’equivoco tambè, però em sembla que no era la primera vegada que feia això i quan et dic hi, pots comptar que no estic ben segur.
Puja pel la Rambla fins la Boqueria cap la plaça del Pi pel del Pi cruza la Portaferrisa, puja del Duc de la... una mica en el de la Canuda ara Av. Del Portal d’Angel fins al fi i Plaça da Catalunya. No hi há sortida, només que carrer, carrer, carrer sense fi. Trist em mitje aquesta xarxa viària, pensejava perquè s’há ficat al cap que no há d’escriure um libre, però viure um poema. Capficat. Son les deu i encara está en dejù, el que no li és el més sensible. El que li és indispensable, urgent, és satisfer les seves primeres necessitats, sia plorar. Joaquim sap que quan plora en queda buit, buidat de la pròpia matèria.