2006.

Aqui és cosa ben sabuda que...abans d’això, daquest govern, no hem vist coses més bones! En una sèrie és millor o de més importància que els altres. Van introduir petites modificacions constituicionals, cercant de millorar-la, van a retocar-la. Van crear una xarxa de distribució de diner als més pobrets per a sortiren de la pobresa o de la desgràcia, iguals. Lula .Nostre pare eterno, nostre guia, es crec que és sant, també, innocent, dona-les el pa de cada dia. Perquè el restant és la tal regulació espontània que s'assoleix en el funcionament de l'economia i de la societat en general on hom deixa que els individus actuïn d'acord amb el principi de l'obtenció del màxim benefici individual. Com ve, és impossible que el món sia bo, amb nosaltres al damunt.

essent feliç.

Abans. No se quan, quin sap abans de la fotografia amb colors. Ésser feliç era obra d'atzar... Aixi com no-ésser-feliç o trist.aleshores Veig fotos del meu padri i seu germa més grand al moll de Santos. quan arribaven en un pais desconegut, per opció o no. No hi há de dents, encara sencers. Desprès amb la dona. Cap rialla. Ara amb fills. Una mica més del mateix. Després amb els fills dels seus fills. Imposat o autoimposat no n’hi ha perquè riure. No eren alegre, tampoc trist o poetas, en canvi avui en las fotos tothom son feliços, Què en som jo si tinc tots els dolors del món i ésser feliç és va tornar força compulsòria. autoimposat i imposat pels altres, el meu “Jo” que també és “vós”, el mercat, kino, que més... el marxisme, la mort del pino che t, sadan, com si ésser no és ésser en el món.sigui, la naturalesa, el conjunt dels fets memorables del passat humà. Ara els regals que vindran amb bona o mala energia. Essent en el món, amb el món. I tots àpats “de l’anima”, que potser jo mateix he ajudat a perpetrar.( mal si fas, mal si no fas si tot està sense fer i tambè no hi ha res fet). I quan en un moment futur mirar las mevas fotos... . Et recordes que ells t'ho van dir? com era feliç i no sapia! o Alleshores vaig fer giççççç amb dents tancats.abs.

2007...... Vols.

.com l`home dels nassos
.amb nassos de pallaço.
cadascu de un color.
nassos com dies té l'any.
torts com una cicatriu,
viva en la terra.
com el curs d'un riu.
-remeis tardans-
ella en meus braços.
valents com un company.
cadascu amb una mida.
vermell per l`amor
cadascu amb un motiu.
llargues com la vida.
amb esplèndida moguda.
o de tal forma aguda
invertida.
vermell, tort i grossuda.
tort, gros i vermelluda.
vermell, gros i tort.
mai amb el nas de la mort.
Lallumdelavingudadiagonalmaldatfasmalaltmalgratanimal.

3.La mà invisible i el sàtir

A Joaquim abraçat amb un arbre, va venir li un record “sing in the rain”. Llavors agafa el arbre amb una sola mà, i semblava que tot rodava al voltant seu, va fer-se visible, va començar a li sortir, i sensa plugia fa uns passos, corre fins un banc lliure de la Rambla, puja hi com una bestia amb peus de sàtir,i hi sol en una successió de passos, cap ara per avall ara damunt, altres salts, giravoltava, i feia uns crits “hic hodes salta’ d’acord qualsevol ritme, ... rock’n roll? Tal no hi sona i tant li fa! I tot plegat fa uns passos de la samba, doncs plora qual una magdalena, i amb les mans encobreix els ulls que van plorar-li. Sempre va comprendre que sigui, i explicar una munió de coses amb explicacions o raonaments exagerats, però aixó fou cosa de eixelebrat. Maça. Doncs ha sentit un picar de mans. Tot seguit va treure les mans que encobreix els ulls per agafar el seu mocador a la butxaca foradada, va veure que un de japonès de una mena dels li fotografa, va ballar més, ara d’alegria quan els van aprovar, i uno de la mena corre en la seva direció i posa hi amunt del banc un bitllet de deu mil pessetes.

1. Bona nit, Cargol!

«Caragol treu banya, puja a la muntanya; caragol bover, puja al taronger

Totes les demés feynes li quedaren enrera, i a en Joaquim restava nomès que: ensonyar, i 400 duros a dins de la falda, un mocador de butxaca, un bitlet d’anar i tornar caducat hi havia dos dies, un equipatge que ha deixat al alberg de joventut hi al Palau Reial, una nit calentò d’estiu, un bagul de la Plaça que ens va servir de llit, un pleniluni, un cel estrellat diferent daquell hi del sul, una nit gòtic com el barri, ensopit no sap per on comença agafar son , torna a prendre el cap del fil, somni, la nit ple com un de assidus àngels visitadors, una dubte: és aixó reial? una andalusià? La qual fica al passeig molt a prop del Colón o una mica pertot arreu? La tal què li feia carícia sota la falda? tot seguit, més àngels, somni, ha renyit amb tots els seus amics de viatje, un ducados a la butxaca foradada, tots amics sense excepció, una mica fred, a la plaça no n’hi ha més de gent badant, altres àngels, fred, encara més àngels, ara fa tant fred que fa neixer el dia.
amb un Sol ixent que vendria del Colón,i una brisa de Africa, el jeans oberts, i ara sense durs sota la falda, i tampoc hi havia ducados. Aixi mateix va posar-se al cap – em quedaré - bon dia Barcelona...

2.Vessar llàgrimes.

En Joaquim va sortir del bagul fet llit sensa res. Ha dormit tot la nit amb els ulls oberts mirant-se a dincs del somni, vigilant-lo. Tenia solament ganes de plorar, però no li surtia una sola llágrima. Volia fumar, beure un cafè, i no li restava ningú dinners seu. Volia si plorar. Què fer? Ha arribat el moment d'anar-se'n? De fugir? Per on o anar del Passeig de Colón fins a la Plaça da Catalunya per a cercar treball? Si va dir i tot seguit va sortir de la Plaça Reial pel la Tres Llits fins a D’en Rauric. Frankfurter, Combinados i Cafeteries. Encara una mica emboirat en mitje un nuvoll de moscards. A tots bars i cafeteries proposava treballar. Diuen: “No cal”. “Foraster no et permetre’n.” “Hom tinc prau.”. Pujà fins la Boqueria “Rentar paella, netejar cebes?” “ l’amo no hi és”. Aleshores flamuleja pel les Banys, doncs pel del Call. Gairebè plorava, però no completament. Voleva treball.“ no cal, però no voleu un bocadillo?”. “ Podaria , tot sol, tots les arbres de la rambla per um cafè i un ducados - ara un bocadillo! – No” -. Va dir o ballar pel cap el “no”. Tal no és el mateix. Les coses van anar-li molt malament, al revés de com el voldria. Son dos quarts de nou, pertot arreu sent el olor fi de cafè i el picant del ducados. Tè ganes de plorar, sia la mort de un amic, que encara no hi és mort, tot escoltant “ne me quites pas”, però no plora o plora cap a dins, i poc. Ha arrivat a la Plaça de Sant Jaume i no sap gens perquè hi és. Fins ahir feia part d’un teatre amb estructura i sovint, mitjans, ara aquest personatje és diferent, no hi és convencional. Encara que el encenari sigui el mateix. De qualsevol manera, ““io sono qui” i avui no és diumenge i no n’hi há de sardana”. Va dir el sol mateix per a ell sol i ha vigilat per no ésser sorprès, cosa del vell persononatje en el mateix cos. Amb tot això va riure dissimuladament i amb una fina ironia va xerrar perquè no calia dissimular,disfressar ja que ningú no pogués reconèixer-lo. Ell vell a lluitar amb ell nou personatje. Per on sortir? “un cop de des jamai abolirá...”. Ara toquen les nou. Ha tornat pel Ferran fins a la Rambla. No se si m’equivoco tambè, però em sembla que no era la primera vegada que feia això i quan et dic hi, pots comptar que no estic ben segur.
Puja pel la Rambla fins la Boqueria cap la plaça del Pi pel del Pi cruza la Portaferrisa, puja del Duc de la... una mica en el de la Canuda ara Av. Del Portal d’Angel fins al fi i Plaça da Catalunya. No hi há sortida, només que carrer, carrer, carrer sense fi. Trist em mitje aquesta xarxa viària, pensejava perquè s’há ficat al cap que no há d’escriure um libre, però viure um poema. Capficat. Son les deu i encara está en dejù, el que no li és el més sensible. El que li és indispensable, urgent, és satisfer les seves primeres necessitats, sia plorar. Joaquim sap que quan plora en queda buit, buidat de la pròpia matèria.